Montserrat Nadal i Prats. Amb la tecnologia de Blogger.
RSS

EL PARAIGUA



La Maria va baixar de casa, al carrer l’esperava la Laia. La pluja feia hores que s’havia presentat amb una força inusual, les dues es van aixoplugar sota el paraigua i amb corredisses es van dirigir a la cafeteria del davant .
La Laia estava nerviosa i la Maria se la mirava estranyada, últimament es veien poc i quan ho feien la Laia semblava immersa en els seus pensaments, la Maria tan prudent com era no havia gosat preguntar-li res, si volia ja li diria què li passava i la deixava fer.
Van seure al racó de sempre, van demanar els dos tallats i un croissant per compartir, com tenien per costum. La Laia va agafar la ma de la Maria i li va dir:
- Maria, hem de parlar.
I sense fer cap pausa va continuar.
- Veuràs, fa dies que estic molt amoïnada per un assumpte. M’han ofert una feina a Roma a l’hospital del Santo Spirito com a cap de cirurgia, molt ben pagada, un apartament de propietat...
La Maria estava cada cop més compungida, no gosava dir paraula, no s’ho podia creure, la Laia marxava, s’estava acomiadant d’ella.
- És la oportunitat que sempre he esperat, un somni fet realitat, Roma és preciosa, m’agrada tant...
La Laia que s’engrescava més i més, va callar de cop al veure la cara de la Maria a qui els ulls l’hi havien començat a rajar amb la mateixa intensitat de la pluja que queia fora.
- Però Maria, què tens? Que no te’n alegres?
- És que... – Va dir la Maria amb un fil de veu, però la Laia no la va deixar continuar.
- Ja veig què et passa. Espera, acabo en un segon, et prego que no ploris més i m’escoltis atentament. - Va dir la Laia agafant-li la cara entre les mans -. L’hospital em deixa escollir el meu equip i he pensat que si vols podries ser tu la meva infermera en cap. Que accepti la feina, depèn de la teva resposta, no podria fer-ho si no vinguessis amb mi.
La Maria no podia dir res, la gola se li havia tancat i no li sortien les paraules, no parava de plorar. Es va alçar de la cadira, va fer alçar la Laia i dient que si amb el cap li va fer un petó als llavis.
- Per fi! Avui convido jo! - Va dir la mestressa de la cafeteria. Feia 3 anys que veia la Maria i la Laia prendre tallats, compartir croissants i mirades, sense que cap de les dues donés un pas endavant.
Li van fer un gran somriure i van marxar agafades de la ma. Les llàgrimes d’alegria es barrejaven amb la pluja i, al mig del carrer, entre rialles, es van adonar que no duien el paraigua.
A qui l’importa perdre el paraigua si has trobat l’amor?


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

MADUIXA





Maduixa deixa’m tastar

la teva àcida dolçor.

Et posaré entre els meus llavis

i xuclaré el teu gust.

Tancaré els ulls al fer-ho

per sentir la teva olor,

pensaré en la teva forma

i també en el teu color.

La forma és com un cor

i rogenc com ja sabem.

Fantasies tinc amb tu

“no pensessis malament”,

vull banyar-te amb xocolata

i oferir-te al meu amor

perquè quan ell et mossegui,

senti el que sento jo.





  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

ROCABRUNA

És una petita població de 63 habitants situada a la provincia de Girona a prop de Camprodon i a 3.3km de Beget.
La seva església d'estil romànic data del segle XII 

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS