Montserrat Nadal i Prats. Amb la tecnologia de Blogger.
RSS

LA SOLITUD

El silenci és ensordidor, la casa em cau a sobre, fa mala olor.
Surto al carrer, un carrer que em sembla brut i fosc.
Camino sense rumb capficat en els meus pensaments.
Els carrers són plens de gent.
Uns nens corren tot jugant, els seus crits em fan tornar a la realitat, són crits de joia, de felicitat .
Fa tant de temps que no em sento com ells... Abaixo el cap,una llàgrima rellisca per la meva galta, em sento tan sol.
Un nen es posa darrera meu.
- Senyor... Em diu. - No es bellugui, que m’he d’amagar o m’atraparan.
Em quedo immòbil i em miro aquell personatge que tot just m’arriba a mitja cama.
Emocionat per haver trobat un amagatall darrera del meu cos adolorit, em somriu, em mira amb careta de trapella, una careta que em fa recordar la meva filla quan era petita i en portava alguna de cap, li torno el somriure i li remeno els cabells.
Surt corrent de darrere meu cap a una paret i crida... - Salvat! A la vegada que es tomba, em mira i em dedica el més gran dels somriures.
Li faig adéu amb la ma i continuo el meu camí.
El carrer ja no em sembla tan brut ni tan fosc.
Per primer cop desde fa molt temps alço els ulls i miro a la gent que passa a prop meu, en veure’m com els miro em somriuen i alguns fins hi tot em saluden.
És estranya aquesta sensació, el meu cor batega amb força i el meu semblant es torna menys esquerp.
Començo a sentir-me molt millor, sense adonar-me’n els meus peus m’han tornat a casa.
A l‘entrar torno a sentir aquella olor, obro les finestres, deixo entrar el Sol i amb ell les rialles de la canalla jugant a la plaça. Ja no em sento tan sol, potser només calia deixar entrar el Sol.
M. N. Prats


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada