Montserrat Nadal i Prats. Amb la tecnologia de Blogger.
RSS

LA CRISIS

Buenos días Blanco… le he hecho llamar porqué tengo una noticia que darle.
Pero antes, querría decirle que tengo que alabar sus años de dedicación, su buena disposición, su discreción, la calidad en las entregas, (muestra de gran disciplina en el funcionamiento interno) su buen hacer, que aún trabajando las 24 horas del día no se le oía ni un rumor.
Han sido años de abundancia, el departamento que usted gestiona siempre dispuso de material de todo tipo para llevar a cabo su labor, pero los tiempos han cambiado y las cosas, hoy, no son tan boyantes como antaño, por lo que muy a pesar mío, me veo en la necesidad de prescindir de sus servicios.
Le ruego se desconecte, deje que el hielo vaya descongelándose y duerma tranquilo.
Espero que en poco tiempo volvamos a requerir sus servicios y sin rencor alguno, nos los preste con la misma dedicación de siempre.
Atentamente.



El ama de casa. 


                                                                                                                                             M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

LA FELICITAT no es pot deixar perdre

Mirades de complicitat,
un somriure discret,
una passejada curta
un quedar per fer un cafè.
Reunions a l’escola
per parlar del nen.
Una paraula amb tendresa
i l’amor va anar creixent.
S’expliquen les seves coses,
- I què bé que ens entenem -
Pensen mentre condueixen
després de prendre el cafè.
Una altra paraula tendra
sense més complicacions,
és un amor molt sincer
deixem-nos d’explicacions.
Entendre’s així amb algú
és el que tots enyorem
i quan per fi es troba,
ignorar-ho no podem.
Agafem-nos fort a ell,
qui diu que està malament?
- Deixem de banda els perjudicis,
passem de tota la gent -.
És el que es diuen fluixet,
no gosen alçar la veu.
Aquest amor és tan gran...
ja no el poden amagar
i un dia arribarà
que la veu hauran d’alçar.
Mentre, amb molta discreció,
va la seva relació.
Aquest dia ja ha arribat.
Ho diuen a la família
amb una mica de por,
i troben una resposta
que surt des de el fons del cor.
- Mereixeu felicitat
deixeu-vos de tonteries,
us estimeu de debò?
No jugueu a loteries -.
Agafades de la ma
comencen a caminar,
ja és hora d’alçar la veu
dues dones i el seu nen.

M. N. Prats






  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

L'AMOR

L'amor es pot presentar
de manera molt diversa

i quan es parla d'amor
mai s'acaba la conversa.

Conversant i conversant
heu arribat fins aquí
i agafades les mans
començeu un llarg camí.

Si les coses es compliquen
només teniu que pensar
en la primera vegada
que us vareu agafar la ma.

M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

LOS CUATRO ELEMENTOS


Si el deseo fuese VIENTO,
volaríamos al vernos.
Si la pasión fuese FUEGO,
arderíamos al rozarnos.
Si los besos fuesen AGUA,
me ahogaría en tus labios.
Si tu cuerpo fuese TIERRA,
echaría raíces en él.

Si hubiese que ponerle un nombre al AMOR,
se le pondría el tuyo.

M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

LA VIDA Y EL DERECHO A VIVIR

Vivir, vida, palabras estas vacias si no hay amor.
Mi vida estoy pensando en ti; mi vida eres tú .
Sin ti no vivo y tambien tengo derecho a vivir.
Te necesito al igual que las plantas necesitan
el sol y el agua.
Igual que los barcos necesitan el mar.
Igual que las estrellas necesitan el cielo.
Tantas cosas necesitan de otras para vivir...
Yo te necesito a ti, porque si no te tengo
el derecho a vivir cobra otro significado para mi
y no merece la pena estar vivo.

M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

RUMBO

Las nubes de ayer han dejado paso a la lluvia de hoy.
La lluvia de hoy dejará paso al sol de mañana.
Mañana volveremos a contemplar el cielo azul,
con sus nubes blancas y los patos volando acompasados, alineados, para no perder el rumbo.
Seguiremos su vuelo con un poco de envidia,
ellos pueden ver el mundo desde arriba
y nosotros solo lo vemos a ras de suelo.
Pero nos sentiremos felices, porque nosotros,
somos quienes marcamos nuestro rumbo.

M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

CAVALL

Ràpid com el llamp, lleuger com el vent,
el meu cavall és el més valent.

Té força i coratge, empenta i honor,
és de sang molt pura, tot ell és amor.

Puja per muntanyes i travessa valls,
suar no l’espanta va amb d’altres cavalls.

El seu galop es pot sentir arreu
i sempre retorna a la meva veu.

M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

LA FALDILLA

Oh! quins temps aquells... Pels matins jo sempre amb presses i la meva filla romancejant.
Jo li tenia preparada la roba als peus del llit, a l'hivern millor pantaló, però ella, sempre volia faldilles i rondinava i rondinava i no s’acabava de vestir mai.
Sempre arribava tard a l’escola per culpa de la dèria de les faldilles.
Un dia jo tenia més pressa que de costum, era especialment important que no arribés tard on anava (tenia una entrevista de treball) i encara que el matí m’havia semblat molt fred perquè els vidres de casa ploraven d’allò més, vaig cedir a la seva demanda i li vaig posar la faldilla.
En sortir al carrer el fred se li va clavar a les cuixes com ganivets esmolats i amb una exclamació que es va sentir de lluny i va fer girar uns que passaven a prop, va córrer cames ajudeu-me cap a dins del portal fregant-se les cuixes que li havien quedat ben vermelles pel fred.
Vam pujar corrent cap a casa a canviar la faldilla pel pantaló i ho va fer tan de pressa que vam arribar a temps totes dues, ella a l’escola i jo a l’entrevista.
Per cert, em van agafar i la nena a l'hivern ja no va tornar a demanar posar-se faldilla mai més. Encara ara quan ho recordem es frega les cuixes i diu: Quin fred!
M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

LA CANALLA

La meva vida, per sort, sempre ha estat envoltada de canalla
malgrat, que sóc filla única.
La canalla m’omple de joia.

Quan veig un nen o una nena el meu cor somriu,
sento la seva energia envoltant-me
i desperten en mi una tendresa,
que cap altre ésser de la terra és capaç de despertar.
La majoria de nosaltres, en veure un nadó oblidem els perjudicis. Tant ens fa de la raça que sigui, ens acostem a mirar i despleguem el més gran dels nostres somriures al veure la seva careta menuda.
La seva indefensió ens omple de tendresa
i fins i tot li fem ganyotes per molt seriosos que siguem.
A mi, la canalla em dóna vida, les seves rialles són el millor antidepressiu.
Què sento quan veig canalla? Que el cor se m’eixampla,
que la tristor em desapareix i sento que, per sort...
La vida continuarà, malgrat tot.
                                                                                                                           M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

LA SOLITUD

El silenci és ensordidor, la casa em cau a sobre, fa mala olor.
Surto al carrer, un carrer que em sembla brut i fosc.
Camino sense rumb capficat en els meus pensaments.
Els carrers són plens de gent.
Uns nens corren tot jugant, els seus crits em fan tornar a la realitat, són crits de joia, de felicitat .
Fa tant de temps que no em sento com ells... Abaixo el cap,una llàgrima rellisca per la meva galta, em sento tan sol.
Un nen es posa darrera meu.
- Senyor... Em diu. - No es bellugui, que m’he d’amagar o m’atraparan.
Em quedo immòbil i em miro aquell personatge que tot just m’arriba a mitja cama.
Emocionat per haver trobat un amagatall darrera del meu cos adolorit, em somriu, em mira amb careta de trapella, una careta que em fa recordar la meva filla quan era petita i en portava alguna de cap, li torno el somriure i li remeno els cabells.
Surt corrent de darrere meu cap a una paret i crida... - Salvat! A la vegada que es tomba, em mira i em dedica el més gran dels somriures.
Li faig adéu amb la ma i continuo el meu camí.
El carrer ja no em sembla tan brut ni tan fosc.
Per primer cop desde fa molt temps alço els ulls i miro a la gent que passa a prop meu, en veure’m com els miro em somriuen i alguns fins hi tot em saluden.
És estranya aquesta sensació, el meu cor batega amb força i el meu semblant es torna menys esquerp.
Començo a sentir-me molt millor, sense adonar-me’n els meus peus m’han tornat a casa.
A l‘entrar torno a sentir aquella olor, obro les finestres, deixo entrar el Sol i amb ell les rialles de la canalla jugant a la plaça. Ja no em sento tan sol, potser només calia deixar entrar el Sol.
M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

EL DERECHO A LA VIDA

¿Que entendemos por derecho a la vida?

Todos los seres del universo
tenemos derecho a vivir.
Cada uno de ellos aferrandose a la vida
como buenamente se pueda,
y aunque la mayoria luchamos por vivir,
tenemos pretensiones distintas,
conceptos diferentes
de lo que es el derecho a la vida.
Para lo que a unos, respirar nos parece vivir,
para otros vivir, es dejar de respirar.
La mayoria coincidimos en que es mejor vivir,
la esperanza es lo último que se deberia perder,
pero... ¿Y si llega el momento en que se pierde?
Lo que para unos es importante,
para otros es liviano
y el derecho a vivir cobra el mismo significado
que el derecho a morir.

M.N.Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

SENTIMENT

La brisa acarona el meu cos nu,
em deixa somniar sense pertorbar-me.

El sol descansa sobre la meva pell
i la torna tan bruna com el meus pensaments.

Sento la remor del mar, respiro fons
i amb un somriure torno a començar.

M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

L'ADROC EL DRAC

L’Adroc és un drac de color blau que viu feliç a la seva cova d’una muntanya a prop del poble de Pallejà.
A les nits, l’Adroc surt del seu cau i vola cel amunt. Vola i vola, cada cop més alt, vol tocar els estels, però els estels estan molt lluny i quan despunta el dia desapareixen i l’Adroc se’n torna al seu cau cansat i decebut, però amb la il•lusió de tornar a provar-ho l’endemà quan es torni a fer fosc.
I així, nit rere nit, l’Adroc torna a enlairar-se i cada cop puja més alt, però mai aconsegueix arribar a tocar els estels.
Una nit, quan va sortir del seu cau, els estels brillaven més que de costum, però l’Adroc estava molt cansat, es sentia molt sol i va decidir no anar a cercar-los.
Es va quedar assegut davant de l’entrada de la cova mirant l’aigua del riu Llobregat que passa per sota del seu cau. De sobte va notar un vent molt fort i una oloreta molt agradable. Aquesta oloreta ja l’havia sentit abans però no la sabia reconèixer. Tot mirant l’aigua va veure-hi reflectida una ombra molt gran.
- Què deu ser això? Es va preguntar una mica emporuguit i a la vegada encuriosit. Va mirar cap amunt i va veure quelcom que el va deixar bocabadat i meravellat a l’hora. L’ombra l’igual que el vent la feia la Daina, una dragona de color lila preciosa.
La Daina li va explicar que vivia en una cova del poble veí de Corbera i que cada nit sortia a veure’l com s’enlairava cel amunt i l’anava seguint fins que el perdia de vista i s’esperava fins que el tornava a veure baixar, però aquella nit no l’havia vist enlairar-se es va preocupar molt, per això va decidir anar a fer-li una visita.
Llavors l’Adroc es va adonar que no estava sol, que aquella oloreta tan agradable la feia la Daina i va recordar que en alguna ocasió ja li havia semblat que algú l’observava.
L’Adroc que mai havia vist cap drac com ell, es sentia molt feliç i va convidar a la Daina a que volés al seu costat per anar a cercar els estels.
Ella va acceptar i cada dia quan es fa fosc i els estels omplen el cel de llumetes, l’Adroc i la Daina s’enlairen cel amunt batent les seves ales amb força per arribar més i més alt.
Els estels són molt lluny i a dia d’avui encara no han aconseguit arribar-hi, però no perden l’esperança de que junts algun dia... Ho podran aconseguir.
                                                                                                                                           M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

BON DIA

Un petó noto a la galta seguit de dolces paraules

- Bon dia Amor meu. Has dormit bé?
Em regiro, obro els ulls i et miro.
La escassa claror de l'estança deixa veure poc de tu, però jo se qui ets.
La teva veu, la teva olor, la teva escalfor, la teva tendressa, els teus petons suaus que van recorrent la meva pell acompanyats d'una alè inconfusible, entretallada per l'emoció d'acariciar la persona estimada.
T'abraço i ens fonem en un sol cos.
- Si Amor meu he dormit bé. - I tu?
- Si, també he dormir bé, però no vull fer-ho. No vull dormir perquè tinc por que al despertar no siguis al meu costat.
- Fa 32 anys que soc al teu costat quan et despertes.
- I fa 32 anys que tinc por de dormir vida meva.

                                                                                                                                               M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

EL CAMINO

A pesar de la lluvia, el día nos invita a caminar. Me ofreces tu brazo y yo me cuelgo apretando mi pecho en él, te sujeto con ambas manos como si te me fueras a escapar.
Me miras y me dices: - Beso.
En tu mirada hay deseo y tanto amor...
Reclino mi cabeza sobre tu hombro, te ofrezco mis labios, que siempre están entreabiertos para tí, tú acercas los tuyos y compartimos el más dulce de los besos.
Me giras hacia tí, me rodeas con tus brazos y nos fundimos en un abrazo interminable lleno de emoción.
Mi corazón late tan fuerte... Me da la sensación que va a salir corriendo tras del tuyo al que siento galopar con fuerza, cuando estás cerca de mi, desde hace tanto tiempo... Bajo la mirada, nuestros pies caminan acompasados, nuestras pisadas son firmes.
La brisa nos acaricia el rostro, su aire fresco llena nuestros pulmones, tu sonrisa se ilumina.
Nos invade la agradable sensación de quien se siente seguro al lado de la persona que ama, porque sabe con certeza que es correspondido.
Seguimos avanzando, sin mirar atrás, porqué atrás quedó el pasado y nos espera el futuro para recorrer juntos por fin... Nuestro camino!

                                                                                                                                           M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

EL CRIT DEL SILENCI

Què dir quan està tot dit?
Lago ItaliaDe què parlar quan les paraules se les endu el vent?
Com es pot parlar amb un sord si no et mira?
Com explicar-li a un cec el color del mar?.
Preguntes en espera d'una resposta
que no acaba d'arribar.
I fent uns esforç titànic que et va minvant l'energia,
emmudeixes dia a dia sense ganes de callar.
Diàlegs amb boca closa ningú no els pot escoltar.
De què serveixen les paraules si no pots conversar?
Com viure sense poder-te expressar?
Més preguntes i preguntes que ningú contestarà.
La por a obrir la boca pel que podria passar
et fa seguir mut, sense atrevir-te a parlar.
Va passant el temps i penses amb melangia...
Quantes coses que faria si no hagués de callar.
Mentres tant una mirada, un somriure
i el silenci que no para de cridar!
                                                          M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Una recepta de panellets

Els panellets son tradició a Catalunya per tots Sants.
Ara amb això del Halloween ens quedem antiquats.
Parlant amb el meu nét li explicava:
- Per tots Sants farem panellets. - Ell em va contestar:
- A mi m'agrada més fer Halloween perquè em disfressaré i aniré a picar portes a demanar caramels.
Mai s'ha disfressat ni ha anat a demanar caramels per les cases.
Aquest any tampoc està previst que ho fagi, però la influència externa fa que les costums canviin.
Per això hem d'animar-nos i fer  la nostra tradicional castanyada i els consegüents panellets dels que aquí us dono una de les receptes més bones que he menjat mai i que varem aconseguir fent probes els meus fills i jo.
INGREDIENTS:
1 kilo d'ametlla crua molguda  
800 gr. de sucre
1 ou sencer
100 gr. de puré de patata Maggi
200 cl. de llet
Una copeta de "Cointeau" o licor de taronja.
HO FAREM AIXÍ:
Prepararem el puré amb la llet. (Ha de quedar espés)
En un recipient gran pla o palangana, posarem l'ametlla, el sucre, l'ou (sense closca, he, he!), el puré i la copeta de Cointreau. Ho treballarem amb les mans (ben netes, o no...) fins que estiguin tots els ingredients
ben lligats.
Farem boletes o formes de la mida d'un mos o dos. Les posarem en una plata especial per forn.
Amb el forn previament escalfat a 200º, les enfornarem  i deixarem courem durant 10 minuts.
Aquesta massa queda consistent, el que fa que els pinyons ens costi enganxar-los, per aixó a la quantitat de massa que volguem arrebossar amb pinyons li afegirem una mica de llet per fer-la un xic més enganxosa.
Espero que us animeu feu volar la imaginació amb les formes i no deixem perdre la tradició.
Que vagi de gust.
                                                                                                                                              M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

INSOMNIO Y LLUVIA

Hola Amor, estoy aquí, despierta una noche más.
Me acosté convencida de que podría dormir pero…
Me despertó la lluvia cayendo sobre el tejado.
Siempre me ha parecido un ruido muy relajante
pero esta noche no me lo parece.
Esta noche me llamaba para que fuese a saludarla.
Me he levantado y al dirigirme al despacho,
para mi sorpresa, la persiana estaba levantada.
Siempre la cierro antes de acostarme
pero se me olvidó…
Miro por la ventana, la farola delata lo que estoy oyendo,
la lluvia cae fuertemente, acompasada,
simulando música en mis oídos.
Me quedo mirando la farola, pienso en ti,
un escalofrío recorre mi espalda,
y no es por el frio.
La lluvia me trae tantos recuerdos….
Buenas noches Amor mío, sigue durmiendo,
estaré velando tu sueño para que sueñes cosas
que te hagan tan feliz como lo soy yo...
Cuando pienso en ti.

M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

A MI QUERIDA JOSEFA

Cuando me dijeron que te habías muerto, algo se murió muy dentro de mí.
Recordé tus ojos, tu risa, tu aliento y un pedazo de mi Alma se fue tras de ti.
Debería consolarme saber que dejaste de sufrir, pero de poco me sirve si no te tengo aquí.
Un nudo oprime mi garganta, no me deja respirar.
Levanto los ojos al cielo, miro las estrellas, imagino que la más grande eres tú, mi corazón late con fuerza, porque en ella… Te veo sonreír.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS