Montserrat Nadal i Prats. Tecnologia de Blogger.
RSS

El dia a la feina havia estat esgotador, sols pensava en tornar a casa per retrobar-me amb ella. Quan vaig arribar, estava asseguda al sofà. Portava posada la bata que li vaig regalar pel seu sant i unes sabatilles de la Minnie Mousse que li donaven aquell aspecte infantil que tant m’agradava. Els cabells li relliscaven per damunt les espatlles, les mans li descansaven sobre la falda; en veure-la així, em vaig sentir l’home més feliç del món.
Li vaig parlar a cau d’orella però no em sentia, dormia profundament.
Li vaig fer un petó al front  amb suavitat i tot d’una es va despertar . Dolçament va obrir els ulls i em va mirar amb un somriure de satisfacció.
Vaig obrir la finestra perquè entres la claror i al mirar-la, semblava que hagués plorat.
Li vaig oferir les mans perquè s’alcés. Es va aixecar a poc a poc i va mantenir-se en peu durant uns instants i abans de que la pogués abraçar i preguntar-li que li passava, sobtadament va caure a terra com un sac, no vaig poder subjectar-la.
La vaig agafar a coll i amb suavitat, la vaig col·locar sobre el llit; ja havia tornat en sí i em mirava espantada, li vaig fer un somriure i un petó perquè es calmés i vaig anar a trucar immediatament a l’ambulància, que, en 15 minuts, ja era a casa.
Vam anar a l’hospital agafats de la ma durant tot el trajecte.
Ara es recupera. Els metges han dit que sols necessita una mica de repòs, els trigèmins esgoten molt.
M’he agafat unes petites vacances perquè no penso moure’m del seu costat fins que no estigui més recuperada.

En un parell de dies li donaran l’alta i tornarem a casa. Estem fent plans per d’aquí a 7 mesos quan arribi la primavera i amb ella...                    

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

“EL MAJOR 9”


La Rosa va sortir de casa embolicada amb aquell mocador negre que li havia regalat la seva mare al complir els 18 anys i que li donava un aspecte de senyora de casa bona.
La primavera es presentava humida i freda, l’hivern havia estat llarg. Era un d’aquells matins que quan treus el nas al portal et penedeixes d’haver-te llevat.
Es va encaminar a bon pas cap a la part cèntrica del poble, havia de fer uns encàrrecs i tenia pressa.
El vent li remenava els cabells i li feia plorar els ulls. A mig camí es va posar a ploure i no duia paraigua. Estava al costat d’un bar, el Major 9, i va decidir aixoplugar-se allí.
Al entrar va notar la calidesa i serenor d’aquell lloc, no hi havia estat mai i li va agradar aquella sensació.
A la taula del seu davant, assegut d’esquena a ella, un home llegia versos en veu baixa a una nena que se’l mirava embadalida.
Va mirar cap al carrer i a través dels vidres va veure que havia deixat de ploure. Va demanar el compte, va pagar i a l’alçar-se per marxar va sentir que la nena deia: –Mira avi, la senyora de la foto del llibre.
Amb un somriure discret va saludar i va seguir el seu pas embolicada amb aquell mocador negre que li havia regalat la seva mare al complir els 18 anys i que li donava un aspecte de senyora de casa bona.

M. N. Prats

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

L’Elisenda ha agafat una maleta i ha posat a dins allò que la fa sentir tan buida i li produeix tanta tristor, però ha de complir la seva promesa.
S’ha arreglat com sempre havia fet: Polida, de vint-i-un botó, amb el cabell impecable i les sabates de tacó.
Amb el cor encongit ha anat a l’estació i ha comprar un bitllet, bitllet cap a un lloc concret.
Fa 7 anys que s’havien conegut en aquell tren, tornant d’aquell lloc.
Ella, 25 anys, preciosa, elegant com cap, de maneres refinades i conversa eloqüent. Ell un Home 16 anys més gran que ella. La seva parla dolça i aspecte reposat la van enlluernar. No era guapo ni ben plantat, però a ella poc l‘importava, perquè tot el que tenia de lleig i torçat, ho compensava amb la seva intel•ligència i bones maneres. Tractava a la Elisenda com a una reina, això era ella per a ell, una reina, la reina del seu cor. Així li havia fet saber als 15 dies de conèixer-la quan encara no s’havien vist més de dos cops.
6 anys vivint una historia d’amor i felicitat com mai ningú n’ha viscut cap d’igual.
L’últim any junts: Posar coses en ordre, signar papers davant de Notari, consells i més consells, papers i més papers. No volia que mai li faltés de res a la seva reina. I quan ja estava tot lligat i ben lligat...
Avui l’Elisenda s’ha arreglat com sols ella sap fer (de la manera que li agradava a ell) i ha agafat de nou aquell tren. Un cop a lloc, caminarà per la via fins al mig del pont on es van fer el primer petó aquell dia. Obrirà la maleta escamparà les cendres del seu gran Amor i li desitjarà bon viatge amb un: “a reveure tresor”.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

ENSURT



Un soroll em desperta, semblen passes... El cor se m‘accelera.

La gosseta no borda, ho dec haver somiat.

No, calla... Sobre les pedres algú camina...

Aixeco la persiana neguitosa i la pluja em dona la resposta.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

COSAS ENCONTRADAS



Cuando llegó la noche estaba dormido y se perdió el crepúsculo. Cuando llegó el día hacía horas que estaba trabajando y se perdió el amanecer. Siempre se perdía algo, pero no le importaba; su corazón estaba repleto de cosas encontradas

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS